No hi ha dubte que l’Institut va representar per a Granollers i la comarca uns avantatges ben palesos des del primer moment. I no hi ha dubte que també seria, a mig termini, un punt de referència per a la vida de molts alumnes i docents del centre.
En efecte, d’ençà de 1968 la presència d’alumnes de la ciutat i dels pobles veïns ha estat ben nombrosa. Des de 1968, els nois i noies començaren a estudiar-hi el batxillerat elemental, el superior i el Pre-universitari. Per tant, des dels deu anys i fins als disset inclosos, alguns alumnes podien cursar els seus estudis en el centre. Més tard, amb la implantació del BUP, els alumnes més joves tenien 14 anys i actualment, amb l’ESO, venen a partir dels 12 anys.
Milers d’alumnes i centenars de professors han passat per les aules d’aquest Institut. I ho han fet vivint diverses èpoques, ja que el centre ha estat una caixa de ressonància dels fets acadèmics i socials del país.
Al llarg del període franquista, el control ideològic del professorat i de l’alumnat hi va ser ben present. Tot un reguitzell de nois i noies adolescents es trobaren durant el primer quinquenni dels setanta amb una forta oposició a les seves reivindicacions estudiantils. L’Institut fou el lloc d’aprenentatge, a través de discussions i d’organitzacions amb contacte amb alguns grups polítics de fora del centre, de la duresa dels esquemes del sistema educatiu i polític del moment. Homes i dones, avui ja en plena maduresa, recorden les il.lusions de joventut i els descobriments de nous camps culturals, però també les agrors d’algunes detencions i els moments de dificultats per ser-los reconeguts el dret -com a mínim- a contestar el sistema.
Molt més pertoca dir respecte a un sector del professorat que, a part de la inestabilitat laboral existent -cada any se’ls renovava o no el contracte sense cap indemnització en cas d’acomiadament-, passà uns anys en el centre sota un total control ideològic i amb una sovintejada repressió laboral, fet, per altra banda, força general a tots els centres d’ensenyament mitjà fins iniciada la dècada dels vuitanta, tot i l’alleugeriment existent d’ençà de la mort del general Franco. (6)
A partir dels inicis de la transició política (1975-1976) i fins al curs acadèmic de 1981-1982, els intents d’adequar la vida acadèmica a la realitat del país foren més pregons. No vol dir més fàcils, però començaren a obrir-se escletxes democràtiques i des del curs 1979-1980, per exemple, el català emprat en els Claustres -ben poc per cert fins llavors- començà a no ser excessivament qüestionat.
El canvi general, però, es notà d’ençà del curs 1981-1982, que va ser quan l’administració del centre, la dinàmica pedagògica i l’agilitat en les decisions prengueren un major protagonisme. Tanmateix, el curs 1983-1984 va ser el del tomb decisiu per a l’acabament de diferents mals hàbits alhora que el de l’empenta forta cap a la democratització del centre. Al llarg de dos cursos es procedí a la legalització del treball de diverses persones. S’incidí de manera clara en el procés de catalanització del centre. Es procedí al llarg de deu intensos i tensos dies a unes d’obres d’infraestructura del clavegueram de l’Institut i s’iniciava un llarg període d’obres que arriben fins ara, i que les diverses juntes que des del curs 1983-1984 s’han cuidat de la direcció del centre han procurat exigir, vetllar i millorar.
Cal recordar que a les darreries de 1983, però sobretot a inicis de 1984, apareixien d’una manera escandalosa els greus problemes estructurals d’un edifici estrenat feia setze anys. Eren tan importants -continuen sent tan probemàtics- que la junta de l’Institut, el claustre, l’alumnat i un sector de pares, amb el suport de l’Ajuntament, van fer pinya, per tancar les portes del centre fins que no es procedís per part de l’Administració a l’arranjament de la xarxa de clavagueram. En deu dies es van fer unes obres de millora que evitaren les gravíssimes conseqüències que podien haver-hi hagut si no s’haguessin fet.
I si el que s’ha esmentat és part destacada de la història del centre, també ho és el record de l’excés de població estudiantil que tingué l’Institut en el curs 1984-1985, i que obligà a construir per part del Departament d’Ensenyament de la Generalitat uns barracons al lloc on avui ocupa l’IES Carles Vallbona. Inicialment i per a la seva destinació provisional, foren oferts uns terrenys per part de l’Ajuntament de Canovelles, però les gestions del de Granollers possibilitaren que anessin als terrenys de l’antiga fàbrica Roca Umbert i el nou centre iniciava el curs aquell mateix any 1984.
L’Institut quedava amb 1.680 alumnes matriculats -era llavors el segon més nombrós de Catalunya- i l’Extensió II -nom que provisionalment tenia el futur nou Institut, ara IES Carles Vallbona- iniciava les seves activitats amb uns cursos de primer de BUP. L’any 1989 estrenava un edifici ben modern on s’hi impartí BUP i FP i quedava ja completament deslligat del centre del qual depenia.
Les transformacions, per tant, al llarg del decenni dels vuitanta han estat moltes. Fins i tot amb el nom del centre. Des de gener de 1984, el nom de l’Institut -fins llavors Roser Pujadas- era substituït pel d’Antoni Cumella. La petició feta per l’alcalde de Cardedeu que l’Institut de Granollers cedís el nom de Roser Pujadas per tal de posar-lo a l’Institut d’aquella vila aplanà el camí legal per fer-ho. El Claustre de professors granollerí decidí donar el nom del seu Institut a un il.lustre ciutadà, ceramista de reconegut prestigi internacional: Antoni Cumella. L’acte oficial es va fer el mes de gener de 1984, amb la presència de les autoritats i del mateix Cumella, el qual dissortadament moria just al cap d’un any.
També el pas del temps ens mostra canvis en els diversos estaments i l’aparició de nous òrgans de participació en les tasques de l’Institut: l’Associació de Pares (APA) -ara, Associació de Mares i Pares (AMPA)-, el Consell de Direcció, el Consell Escolar de l’Institut.
L’any 1970 es constituí l’APA. Diversos membres de l’Associació van fer costat des del primer moment als professors i alumnes de l’època en les seves reivindicacions. Però no sempre ha estat fàcil el camí de l’Associació de Pares. Els primers anys, els esdeveniments polítics mostraven de manera ben clara la diferent forma de pensar dels membres de la Junta, alguns d’ells decididament oberts a la democratització de l’Institut, però d’altres, en canvi, fortament oposats a qualsevol canvi.
Durant la transició i fins als inicis de la dècada de la dècada dels vuitanta, la presència d’alguns pares en els Claustres de professors fou, en la majoria dels casos, actes de control i d’intervencions en les votacions que no ajudaren a agilitzar l’obertura democràtica del centre.
A partir, però, dels vuitanta, amb la creació dels Consells de Direcció, l’APA es centrà en una tasca de major col.laboració cultural i esportiva amb el centre.
D’ençà de 1986, l’APA també tingué representació en el nou organisme que es posà en funcionament: el Consell Escolar.
Sens dubte, la feina portada a terme per diversos membres de les seves juntes ha estat un element important per a l’Institut. En l’actualitat, la participació en les tasques de l’Institut continua amb perfecte harmonia, però no excel.leix per ser una associació nombrosa i les responsabilitats recauen sobre poques persones.
Han estat molts els actes culturals i esportius que al llarg de la seva història s’han anat fent a l’Institut. Per l’Institut han passat escriptors, professors universitaris, cantautors, actors de teatre, poetes, polítics, s’han fet diversos tallers educatius, entre els quals cal destacar els de teatre. Des de fa molts anys s’estan fent intercanvis amb alumnes de l’Estat francès, i han estat molts els viatges amb alumnes de COU, especialment d’Art, a diversos llocs -Atenes, Florència, Roma, París-. També cal mencionar, entre altres, els concursos literaris per Sant Jordi, setmanes d’esquí, setmanes culturals, sessions d’orientació professional i universitària, la revista de l’Institut -amb irregular presència-, etc.
Les diverses activitats mostren un panorama no sempre cohesionat, però el balanç global és ben positiu. Des de fa uns anys s’han recollit els esforços destinats als aspectes d’organització pedagògica, que continuen sent un dels camps d’interès preferent de les diverses juntes. També cal assenyalar la paulatina però reeixida catalanització del centre, aspecte tan descurat i reprimit durant l’època franquista.
Mirant enrera, hom recorda el pas d’alumnes i professors del centre que són en alguns casos punts de referència de la vida social de la ciutat i de vegades del país. L’Institut ha nodrit la societat civil i política d’un reguitzell d’advocats, arquitectes, biòlegs, economistes, enginyers, esportistes, físics, geògrafs, historiadors, lingüistes, matemàtics, mestres, metges, músics o periodistes, gent del món de les arts o persones, tant se val, de bon fer en diverses feines rellevants o poc destacades, però sempre importants o respectables.
(6) Les reivindicacions i les sancions que es visqueren a l’Institut al llarg de molts anys foren aspectes sovintejats. El sistema educatiu franquista va ser qüestionat des de diversos fronts, entre ells per mitjà de les vagues. Amb la duresa típica del règim, els acomiadaments i les sancions a professors de l’Institut foren immediatament aplicats. Les mobilitzacions d’ensenyants, alumnes i d’un nombre de vegades ben destacat de pares ens mostren que durant una pila d’anys, l’institut de Granollers era dels capdavanters en la lluita contra el sistema educatiu franquista, per la qual cosa no és d’estranyar que, a la vegada, fos un dels llocs on el seu professorat, l’estament més actiu i reivindicatiu, fos moltes vegades durament sancionat.